Tot va començar quan un dia per la tarda vam anar la Marta, l’Anna i jo a casa de la Laia. Al entrar a la seva habitació la vam veure molt concentrada

llegint un llibre. Ens va estranyar ja que ella no solia llegir. Va deixar el llibre sobre la taula i ens va començar a explicar el següen :

Deia que al matí havia anat a fer un encàrrec a l’altre punta de la ciutat i, abans d’entrar a la boca del metro per tornar, es va fixar en una tenda que

feiauna olor a encens de taronja. Va entrar a fer una ullada, encara que li va fer una mica de por perquè tot estava en silenci. Era una tenda amb

productes màgics, ungüents curatius, talismans, etc. Al fons hi havia unes quantes llibreries plenes de llibres de màgia i al costat una dóna gran.

S’hi va acostar i la va saludar. La dóna va preguntar si necessitava alguna cosa en concret però ella va dir que no. Va seguir mirant i va trobar un

llibre per a la iniciació a la màgia i un altre per viatjar en el temps però aquest era per ments avançades en el tema de la màgia . La Laia va decidir

comprar-se’ls, i quan es va dirigir a la senyora perquè li cobrés aquesta li va dir que la màgia no era una cosa de broma i que si no creus en ella cent

per cent no serveix de res, també li va dir que necessitaria   la seva pedra del Zodíac. A ella li tocava l’Ametista, i va decidir comprar-la, i també,

comprar una per nosaltres tres ja que es sabia de memòria quin símbol érem perquè sempre ens llegeix l’horòscop.

Estàvem totes emocionades per començar la iniciació, encara que vam haver de esperar a que marxés la seva mare per estar més tranquil·les.

Després d’aquell dia quedàvem cada setmana i llegíem un trosset de llibre, fins que al cap d’un més el vam acabar de llegir.

Aleshores vam decidir començar a llegir l’altre. Era molt més gros així que podíem trigar  mesos en llegir-lo i com que ja s’havia acabat l’ institut, vam

quedar cada dia una estona. 

A la setmana següent vam quedar com cada tarda però al entrar a l’habitació, la Laia no hi era. La Marta es va asseure al llit quan va notar que

estava xafant un paper. En el paper deia:

-Noies no us preocupeu no me escapat de casa, estic al futur a l’any 5.008. Tranquil·les, se tornar.
 

Ens vam quedar gelades, que pensarien els seus pares si la Laia no tornés mai. Tothom pensaria que l’hem assassinat i ens hem desfet d’ ella.

Vam agafar el llibre per buscar el conjur per anar al futur. Quan el vam trobar vam seure a terra ens vam concentrar i ho vam llegir les tres a la

vegada, però no va funcionar. No ens vam desanimar i ho vam tornar a provar. Un pessigolleig em va recorre per tot el cos, no em podia moure, i

poc a poc vaig perdre la consciència. Al despertar vaig veure a l’Anna i a la Marta observant el paisatge. Era de nit i feia un fred que congelava.

Cadascuna va agafar el seu mòbil per enllumenar encara que no hi havia gens de cobertura. Vam escoltar  uns sorolls que sortien d’un gran forat al

terra. Ens vam apropar i sortia una escalforeta del forat, i en un extrem hi havien unes escales. Vam baixar i cada cop hi havia més llum i feia més

calor. Vam arribar al final i vam fer un cop d’ull.
 

Era impressionant, era un món sota terra. Una noia de la nostra edat es va apropar corrents cap a nosaltres, però no semblava molt estranyada. Va

començar a parlar en un idioma que semblava un català molt evolucionat. Només vaig entendre la paraula amiga. Ens va portar a una cambra que

suposo que era casa seva, i allà prenent un líquid calent estava la Laia. Vam anar corrents i li vam donar una gran abraçada. Es veu que la noia del

futur li va explicar a la Laia amb gestos que el Sol s’havia apagat feia anys i que sempre era de nit, i com que feia tan de fred s’havien instal·lat sota

terra i feien servir energies renovables menys la solar. Ens va explicar un munt de coses i després ens vam acomiadar. Aleshores em vaig adonar

que no teníem el conjur per tornar  a casa, i llavors la Laia va treure el paperet i va dir que ho tenia tot controlat.

Al tornar al present vaig tenir la mateixa sensació que abans, i al obrir els ulls em vaig posar a plorar de l’alegria que em va donar veure la habitació

de la Laia. Jo ho volia explicar als meus pares, però entre totes vam decidir que no, perquè no teníem proves i ningú ens creuria.

Ara cada dia que surto al carrer penso en la sort que tinc en veure el Sol.